viernes-19-abril-2024

Davit Marchuet i Màs

Veig que, com una ventolada forta per efecte d’un canvi de corrents, se parla i se reclama una ISO per al valencià. Esta és, certament, la batalla a la que hem de preparar-nos. No crec que una atra siga possible. No sense perdre la vida.

Ser reconegut internacionalment és, al remat, la condició per la que seguir produint en llengua valenciana. No és factible crear, atribuint-li a una atra llengua lo que, per amor, orgull i respecte, se gesta en nom de la nostra que sí seguix la tradició que en els sigles ha definit la nostra manera de parlar. I de ser.

Aixina haurem de fer entre tots força, puix no podem ser desllescats en péntols sense profit. Les tallaruques no nos abrigaran en l’hivern de l’oblit. Hem de fer un trage, en tela per davant, embast i repunts com per a tindre un vestit en condicions.

El nou valencianiste ha de soltar la vara del domini i ha de prestar-se, com a bon sirvent, a l’estratègica batalla en la que sols uns coneixen el modo de véncer. Els que se mouen entre l’alta diplomàcia i preparen al mateix temps l’infanteria. Els correspon a la RACV i a Lo Rat Penat, i posaria en eixe mateix sac a l’AELLVA, iniciar eixe camí pel qual conseguir allò que proponem ara tots en gana.

Les iniciatives personals son dignes, pero poden colisionar unes en atres per vindre de raonaments per trenar, a on s’escapen intencions que a vegades no son generoses, que per voler-les blindar te deixen en l’antara a on la terra no se pot treballar. Com sempre, al menor erro, açò pot aprofitar-se, per falta de coherència, per a tirar per terra la llabor dels qui han de donar en la tàctica correcta.

M’atreviria a dir que, per primera vegada, Valéncia no està en la taula per a ser sacrificada de nou. En estes condicions el PP té les mans lliures i VOX pot seguir teatralisant un supost valencianisme. Tots sabem que en abdós casos, esta és només una postura que, de no ser espentada des de diversos àmbits, morirà com sempre per falta d’interés en eixos partits que no senten dins d’ells el cuc que rossega el cor dels valencianistes.

Ara és el moment del poble.

Dels pares per a negar un sistema educatiu que obvia la pròpia AVLL.

Dels ciutadans per reclamar una administració que no nos imponga falsetats que tant sols pretenen desvirtuar la nostra identitat.

Dels jóvens per rebujar lo que dels majors els és considerat vulgar.

De les dones per a que els seus fills seguixquen parlant en eixe to dolç que té el valencià i que va a compàs de la respiració del criançó quan ya s’ha quedat asseciat de mamar.

Dels alcaldes i regidors per donar-se conte que les institucions estan molt llunt de representar als seus. I que certs invents i distraccions no fan al remat només que quedar-se en el sostrall de lo que no servix per a res.

Dels creents per ser transmissors de la veritat que tan ben arreplegada està en l’història al nostre favor. Que també se pot compartir, que no exclou, que per magnífica no te fa millor. Sols te determina a ser tu en igualtat de condicions davant dels demés.

Dels empresaris, perque ya no volen seguir perdent poder front als demés. ¡Que ya n’hi ha prou de no pintar allà en Madrit! Que lo que ací fa falta, ho hem de decidir els d’ací sense que vinga un diputat del los Pueblos Occidentales de la Cantabria Comunista a impedir, a canvi de comprar-li el vot, lo que nos convé per a seguir progressant i tirar avant. ¡Qué no és poca cosa eixa, la de ser autosuficient!

Dels escritors i llectors, que apreciant el treball creatiu, poden admirar un llenguage codificat d’una manera que no representa cap esforç al ser llegit, per natural, per propi. Que amela, que no s’imposta.

Dels polítics que nos representen, perque d’una vegada se posen al nostre servici i no nos facen perdre el temps en discussions que no originen aquells que, simplement, volem seguir sent valencians dins d’un territori que considerem nostre, en unes vicissituts pròpies. En lo bo i lo roïn que tenim, pero sent nosatres.

De tots els que, d’una manera o atra, entenen que parlar i escriure coses distintes; que prohibir lo que sempre ha segut; que ofertar alternatives basades en criteris que nos deixen la cara despenjada per l’incomprensió. Que fer-nos creure que tot és lo mateix, quan sempre portem als altar del sacrifici els mateixos allò que feu de nosatres un poble, ya no nos interessa.

Darrere d’estes artimanyes sols està l’imperialisme, el domini d’uns, la covardia d’atres, les indefinicions i sempre, sempre, la mala decisió en en favor dels nostres interessos.

Anem a dir prou.

Anem a exigir que ya per fi, diem prou.

Anem a ser els qui volem rectificar un devindre que s’escorà en les arenes del fondo que a atres beneficia… ¡Qué som valencians! ¡Qué volem parlar valencià! I que, com no pot ser d’atra manera, no entregarem el nostre país, el nostre regne, la nostra nació, a qui vol deixar-nos en el plat lo que als atres els sobra.

Esta vegada, crec yo, podem ser l’oix necessari que acabe fent bossar allò que durant 40 anys ni se n’ha anat per baix, ni hem reglotat per dalt.

Quan al remat eixa rarea indigerible que nos trenca el color i nos tresulla estiga fora, se vorem les cares i serem un poble que ya mai més ningú s’atrevirà a posar com a penyora, que ací ho nega tot a canvi d’unes agres, molt agres intencions.

Serem poble, que és lo que ningú vol allà en el tauler a on se juguen les decisions.